5. CONNECTIVISME


external image sabiduria2.gif?w=500&h=290

5.1 NECESSITAT D’UNA NOVA TEORIA


El conductivisme, el cognitivisme i el constructivisme són les tres gran teories que fina ara han intentat explicar el procés d’aprenentatge. En el últims anys, però, ha sorgit una nova corrent, de la qual G. Siermens és un dels principals teòrics, que s’anomena connectivisme.
La necessitat d’aquest nou enfocament va lligada al canvi que les TIC han produit en la societat. El temps que passa des de que el coneixemnet que adquirim és útil fins que ja no ho és és cada vegada més petit, ja que els canvis al nostre voltant van cada dia més ràpid i ens obliguen a reaccionar a la mateixa velocitat.

Així, segons Siemens (2004), l’aprenentatge està canviant de la següent manera:
  • L’aprenentatge és un procés continu, que dura tota la vida i es mou en diferents camps relacionals.
  • L’aprenentage informal adquireix importància, ja que cada vegada aprenem de maneres més variades (a través de xarxes, comunitats, etc.)
  • La tecnologia afecta la nostra manera d’aprenendre.
  • L’aprenentatge individual i l’aprenentage organitzacional estan relacionats.
  • Saber on trobar els coneixemnets necessaris és tan important com saber què i saber com.

Les anteriors teories deixaven de banda aquests aspectes i tenien la idea que l’aprenentatge era un objectiu o un estat. El seu princi central (fins i tot el de les toeries socioconstructivistes, que reconeixen la importància de la interacció social) és que l’aprenentage es produeix dins de l’individu. El connectivisme recull en certa manera l’herència del constructivisme, però posa l’èmfasi en l’aprenentatge que té lloc fora de l’individu, per tal d'adaptar-se a les necessitats de l'era actual. En aquest context, aprendre a valorar el que s’està aprenent, la necessitat d’avaluar la necessitat d’aprendre alguna cosa, la capacitat de sintetitzar i reconèixer connexions són habilitats que adquireixen una especial importància.

5.2 PRINICIPIS DEL CONNECTIVISME


  • La xarxa

La teoria del connectivisme gira entorn del concepte de xarxa, que es defineix com “connexions entre les entitats […] Les alteracions a la xarxa repercuteixen en el conjunt” (Siemens, 2004). Així, la possibilitat d’aprenentatge dependrà de com un concepte estigui connectat amb els altres i de les connexions futures que s’estableixin entre ells.

D’aquesta manera, se situa l’aprenentatge fora de l’individu, ja que aquest dependrà de les connexions que estableixi i no tant

en el seu estat actual de coneixement.

  • Com és l’aprenentatge?

Segons G. Siemens l’aprenentatge és un procés “complex, dinàmic, adaptatiu, autoorganitzat, variat i divers, estructural informalment i capaç de reaccionar i ajustar-se a les demandes externes i internes” (Benito, M.). Aquesta definició mostra com el connectivisme ha integrat els principis de les teories del caos, la xarxa, la complexitat i les teories d’autoorganització, creant així, el que Siemens anomena “aprenentatge ecològic”.



external image 436318573_e191e4976b.jpg



Els vuit postulats que sostenen aquesta teoria són (Siemens, 2004):
  • L’aprenentatge es basa en la diversitat d’opinions
  • L’aprenentatge és un procés de connectar nodes especialitzats o fonts d’informació
  • L’aprenentatge pot residir en recursos o llocs no humans
  • El desig de saber més és més important que el què sabem
  • El manteniment de les connexions es faciliten per mitjà de l’aprenentatge continu
  • La capacitat per veure les connexions entre camps és una habilitat bàsica
  • La intenció de les activitats de l’aprenentatge connectivista és mantenir actualitzada la informació.
  • La presa de decisions és en si un procés d’aprenentatge. Decidir què aprenem i el significat de la informació és vist a través de la lent d’una realitat canviant

Per tant, l’aprenentatge, no es basa en la informació i el tractament que en fa l’individu d’ella, sinó que fan falta altres habilitats que influenciaran de manera definitiva el nostre aprenentatge:
  • Saber distingir la informació important de la que no ho és.
  • Reconèixer quan una nova informació altera les decisions preses anteriorment.
  • Crear, mantenir i utilitzar el flux d’informació.

5.3 CONSEQÜÈNCIES


  • Canvi de rol dels estudiants i professors

De la mateixa manera que han fet abans les teories contructivistes, el connectivisme insisteix en el paper actiu de l'estiduant per a construir el seu propi coneixement i en el paper de guia del professor que l'ha d'acompanyar en aquest procés.
Així, els canvis de rols que es contemplen des del connectivisme no suposen un canvi radical d'aquests rols, sinó una adeqüació al context en el que estudiant i professor es troben.
Com molt bé il.lustra aquest vídeo el professor proporciona a l'estudiant entorns d'aprenentatge per tal que aquest realitzi les connexions necessàries que li permetran aprendre.


En aquest procés d'acompanyament el docent s'encarregarà:
  • Ensenyar a validar la informació
  • Ensenyar a contruir la xarxa de l'estudiant
  • Ensenyar a aprofitar les oportunitats d'aprenentatge
  • Ensenyar on / en qui buscar ajuda

  • Avaluació

Amb tot el que hem comentat fins ara s'entén que l'avaluació del procés d'aprenentatge no es pot dur a terme de la forma tradicional (mitjançant proves i exàmens). Hem vist que en el procés d'aprenentatge hi intervenen factors tan interns com externs a l'individu, així sembla lògic que l'avaluació també vingui tant de dins com de fora de l'individu. Le connexions i l'intercanvi entre semblants i experts li permetran crear al final del seu procés d'aprenentatge un producte que pot ser avaluat tan pel propi individu, com per experts (professors), com per iguals (altres estudiants).

Alguns exemple d'instruments per a l'avaluació en l'era digital, com per exemple l'e-portfolio, i exemples de diferents accions els podeu trobar en aquest article: Grading 2.0: Evaluation in the digital age